#107

Santiago Hortensi
(1898- 1976)





Va néixer a Figueres el 1898. Des de ben jove va estudiar música i s'inicià en l'estudi del violí a la seva ciutat natal. El 1914 amb tan sols setze anys va anar a viure a Barcelona. Actuà en diverses orquestres de ball, entre elles l'Orquestra La Moderna de Granollers, dirigida per Ricardo Albreda. Després de tres anys d'adversitats per desenvolupar-se professionalment com a violinista, aconseguí, gràcies a les seves bones aptituds, ser contractat per actuar a l'Hotel Ritz fins el 1925. Malgrat tot, la vida d'Hortensi com a músic a la capital es va desenvolupar precàriament, sobretot en l'aspecte econòmic. Actuà a la Granja Royal, a l'Orquestra Pau Casals i en cinemes: el 1924 al Cinema Liceu i el 1925 al Coliseum amb el pianista Blai Net. Probablement durant els anys d'estada a Barcelona va rebre consells del violinista Joan Massià amb qui va mantenir amistat.

A mitjans de 1925 va anar a viure a Brussel·les on va treballar com a professor de violí per la Casa de Guise. Allà fou professor de les tres filles de la Princesa Françoise d'Orleans. Aquells anys a la capital belga foren per Hortensi una etapa important de constant aprenentatge i perfeccionament del seu instrument. Pogué estudiar amb el prestigiós professor Mathieu Crickboom. També fou membre del Trio de Camera i va realitzar recitals amb el pianista Serge Slecka interpretant sonates de Beethoven i obres de virtuosisme. Santiago Hortensi tocava un violí “Nicolas Lupot” que li regalà la Princesa. Durant l'estada a Brusel·les, gràcies a un amic català que residia també a la ciutat conegué el llibre de poesies “Encantaments humils” de Salvador Albert. La lectura d'aquest llibre el va colpir tant que decidí escriure quinze cançons per a veu i clavecí (o piano) -divides en tres reculls- que portarien el mateix títol del llibre. L'obra estaria dedicada a la Princesa François de France i cada un dels reculls a les tres filles de la Princesa, en agraïment a la protecció que li dispensava la família. Per a la concepció de l'obra, dedicà molt temps i esforços amb la intenció de desenvolupar una projecte d'obra d'art total; tres llibres, amb una enquadernació especial elaborada per Emili Brugalla que, a part de la música manuscrita, contindria il·lustracions dels pintors Antoni Vila Arrufat i Josep Ferrer Revascall i els poemes també manuscrits pel mateix poeta. El projecte quedà aturat i la música no s'edità mai. El primer recull del cicle “Encantaments humils” fou estrenat amb èxit per la soprano Pilar Rufí i la pianista Maria Carratalà a Barcelona el 15 de novembre de 1927. La crítica definí les cançons com una “nova forma inspirada i moderna de lied”. El altres dos reculls restants no els va mai finalitzar; a part de les cinc cançons del primer recull, es té coneixement de que va compondre tres cançons del cicle més que actualment estan perdudes.

El juliol 1928, al Casino Menestral de Figueres, va tenir lloc un homenatge al poeta Ignasi Iglesias en que Santiago Hortensi hi va prendre part amb l'estrena d'una nova cançó escrita per ell titulada “Desengany”, amb text del mateix Iglesias. Un cop més els intèrprets van ser Pilar Rufí i Maria Carratalà. Els diaris se'n van fer ressò de l'èxit assolit en l'estrena. Hortensi sempre va sentir una profunda vocació musical, especialment en el camp de la composició, faceta que no va poder desenvolupar com hauria desitjat. “Encantaments humils” seria la principal obra de la seva escassa producció musical.

A partir de l'octubre de 1929, després de la mort del seu pare, decidí retornar a Figueres per restar al costat de la seva mare i treballar durant un temps en una plantació agrícola. El 1931 es va casar amb Maria Bosch amb qui va tenir tres filles. El juliol de 1933 va tornar a Barcelona per dedicar-se de nou a la música, tocant el violí en teatres, festes i fent gravacions per discs i pel·lícules. Un cop finalitzada la Guerra Civil va haver de deixar per sempre més la música com a vocació. A partir d'aleshores la vida de Santiago Hortensi va transcórrer en la precarietat de la postguerra i davant de les nombroses adversitats que hagué de patir va haver de reinventar-se; el 1940 s'inicià com a treballador en l'àmbit de la metal·lúrgia i posteriorment fou creador de diversos invents que va patentar i distribuir per Espanya. Malgrat tot, el violí l'acompanyà la resta de la vida i el va tocar durant el seu temps lliure, com a símbol permanent d'un somni truncat. La seva vocació musical quedà alatrencada per la duresa de les circumstàncies vitals i esdevingué, com deia l'escriptor Pere Corominas, “una entelèquia que s'adormí en el camp de la veritat.”




SEGUEIX-NOS A