Ramon Carnicer i Batlle va se batejat a la parròquia de Santa Maria de Tàrrega el 24 d’octubre de 1789, on era mestre de capella Bonaventura Feliu, que li donà les primeres nocions de música. A l’edat de set anys va ingressar al cor de la catedral de la Seu d’Urgell, plaça que va obtenir després d’un procés d’oposicions. Allà tingué l’oportunitat d’estudiar orgue i composició sota el guiatge del mestre de capella, Bru Pagueras. L’any 1806, amb poc més de setze anys, arribà a Barcelona, on va estudiar amb l’organista de la catedral, Carles Baguer, i el mestre de capella de la mateixa seu, Francesc Queralt. A Barcelona va poder assistir a les representacions d’òpera del Teatre de la Santa Creu, on estaven de moda compositors com ara Domenico Cimarosa, Giovanni Paisiello, Pietro Guglielmi o Ferdinand Paër.
L’ocupació napoleònica de Barcelona entre 1808 i 1814 fou la causa que Ramon Carnicer marxés de Barcelona per instal·lar-se a Maó. Allà va ser organista i també es dedicà a l’ensenyament. Entre els seus deixebles menorquins el més destacat fou Onofre Reixach i Marquès. Allà entrà en contacte amb l’escriptor alsacià Carl Ernest Cook, que segons algunes fonts havia sigut deixeble de Mozart.
Ramon Carnicer va retornar a Barcelona l’any 1815. Aleshores ja disposava d’un gran bagatge musical, i especialment operístic, per la qual cosa rebé l’encàrrec dels administradors del Teatre de la Santa Creu per anar a Itàlia a cercar i contractar la millor companyia d’òpera. Retornà amb una companyia que dirigia el compositor Pietro Generali, i que comptava amb cantants com ara Angelo Cantelli, Loreto García, Carolina Bassi o Marco Bordogni. Generali va plegar el 1818, i aleshores Carnicer va esdevenir director del Teatre de la Santa Creu, càrrec que va deixar dos anys després. És durant aquest període que s’estrenà a Barcelona l’òpera Il barbiere di Siviglia, de Rossini, per a la qual Carnicer va escriure una obertura.
La primera òpera coneguda de Carnicer, Adele di Lusignano, amb llibret de Felice Romani, s’estrenà a Barcelona el 15 de maig de 1819, obtenint un gran èxit. Seguiren dues òperes més, Elena e Constantino (1821) i Don Giovanni Tenorio (1822), obres que denoten un clar llenguatge rossinià. Però les influències musicals que rebé Ramon Carnicer també passen per Bellini, Donizetti, Mayr o Mercadante. L’èxit assolit amb les seves obres, va fer que Carnicer renunciés a la seva producció anterior, bàsicament formada per obres litúrgiques, musica militar, cançons i danses, que va cremar.
Les idees liberals de Ramon Carnicer, que eren públiques i conegudes, feren que el 1823 s’hagués d’exiliar amb al seva família a París, i des de 1826 a Londres, on va publicar algunes de les seves obres més importants. Allà va entrar en contacte amb altres músics i compositors com ara Mariano Rodríguez de Ledesma, Santiago de Masarnau, Josep Melcior Gomis o Ferran Sor. Estant a Londres, l’any 1827 rebé l’encàrrec de compondre l’himne nacional de Xile a partir d’un text de Bernardo de Vera y Pintado.
Aquell mateix any 1827 retornà a Barcelona amb la intenció d’establir-s’hi definitivament i reprendre la tasca al Teatre de la Santa Creu, però el rei Ferran VII l’obligar a anar a Madrid, on fou nomenat director del Teatro de la Cruz i el Teatro del Príncipe en substitució de Saverio Mercadante. A Madrid, Carnicer renovà la dinàmica dels teatres i renovà les orquestres i els cors, per tal de millorar-ne la qualitat, amb un nivell d’exigència molt important. L’any 1830 es fundà el Real Conservatorio de Música y Declamación de María Cristina, i Ramon Carnicer ocupà la càtedra de composició, càrrec que va assumir fins a l’any 1854. També va ser-ne director els anys 1841, 1842 i 1846.
Tot i que la major part de les obres de joventut de Ramon Carnicer foren destruïdes, el catàleg de composicions de Ramon Carnicer és considerable, i se li coneix una desena d’òperes, a més d’altres que li són atribuïdes, i un bon nombre de composicions instrumentals de divers format, així com cançons i altres obres vocals de caire religiós. Lamentablement en l’actualitat les seves composicions són poc interpretades, tot i que en els darrers temps se n’han recuperat algunes.
Va morir a Madrid el dia 17 de març de 1855.
El seu germà, Miquel Carnicer i Batlle (Tàrrega, 1793?Sevilla, 1866), va ser un destacat guitarrista de l’escola de Dionisio Aguado.
OBRES INTERPRETADES
Fantasia per a clarinet i piano
