Compositora, pianista i professora pertanyent a la generació noucentista, nascuda a Menorca i que va desenvolupar la seva carrera a Barcelona.
Margarida Orfila va ser la filla gran de quatre germans, i tot i no ser una família de músics, el seu pare era un industrial i comerciant implicat en l’activitat cultural de Maó. L’any 1895 es van traslladar a Barcelona i allà Margarida va començar els estudis musicals amb Joaquim Nin Castellanos, continuant a partir de 1898 a l’Escola Municipal de Música de Barcelona on va estudiar amb els mestres Lluís Millet i Pagès (solfeig i teoria), Joan B. Pellicer (piano), Antoni Nicolau (harmonia i composició) i Eusebi Daniel (contrapunt i fuga). També va estudiar orgue amb Vicent Mª de Gibert al Palau de la Música Catalana. Margarida va cursar els estudis de manera brillant, obtenint sempre les màximes qualificacions i distincions, a més va ser la primera dona en completar els estudis de Contrapunt i Fuga a l’Escola.
Amb només 17 anys, l’any 1907, va ser nomenada professora auxiliar de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, en l’especialitat de Solfeig i Teoria. En aquest centre va exercir la docència fins a la seva jubilació l’any 1959, també com a professora interina de la càtedra d’Harmonia i Composició des de 1932.
Margarida Orfila desenvolupa una intensa activitat com a compositora, pianista i professora durant la seva joventut. Compon obres per a piano sol, cançons per a veu i piano i obres corals, amb poemes d’Apel·les Mestres. D’aquestes, l’editorial Boileau va editar “Tres melodies pera veu i piano”. Les obres corals estaven dedicades a l’Orfeó Català, entitat amb la qual Margarida va tenir sempre una forta vinculació. L’any 1912 va triomfar al concurs Festa de Joventut –un certamen adreçat als artistes novells de diferents disciplines artístiques organitzat per la revista Il·lustració Catalana– guanyant tres dels quatre premis possibles en la categoria de música instrumental, i després interpretant ella mateixa les obres guardonades en el concert que es va celebrar al Palau de la Música Catalana. Les obres premiades van ser: “Primer Temps d’una Sonata”, “Sonata” i “Tres Melodies” per a piano.
L’any 1913, a l’edat de 23 anys, es va casar amb Frederic Alfonso i Ferrer, també compositor i professor de l’Escola Municipal de Música. Comença un parèntesi compositiu de gairebé quinze anys en què Margarida Orfila es centra en la família, amb el naixement i criança dels seus fills, nascuts entre 1913 i 1920: Frederic, Margarida, Joan, Guillermo (que va morir als pocs dies de vida), Francisco i Carme. Seguint la trajectòria dels pares, els fills de la família Alfonso Orfila van dedicarse majoritàriament a la música, excepte en Frederic que va ser poeta i advocat; la mare va musicar molts dels poemes del fill, establint-se entre ells una fructífera col·laboració artística. Na Margarida va ser pianista i professora també de l’Escola Municipal de Música de Barcelona. En Joan, violinista i compositor, va ser músic de l’Orquestra Municipal de Barcelona. En Francisco, violoncel·lista, també va formar part d’aquesta mateixa orquestra. I la petita, na Carme, va ser violinista i cantant.
A partir de 1928 comença la seva segona etapa compositiva, escrivint moltes obres en pocs anys: el primer moviment del Concert per a piano i orquestra –amb instrumentació del seu marit Frederic Alfonso–, obres per a violí i piano, per a violoncel i piano i per a piano sol. La premsa de l’època acull amb entusiasme les noves composicions i lloa la seva inspiració i qualitat tècnica. L’editorial Unión Musical Española va editar “Scherzo op. 22” i “Petites semblances op. 24” per a piano. L’any 1934 va obtenir el Premi a la millor col·lecció de peces per a piano al XII Concurs Concepció Rabell i Cibils l’any 1934 per als “Quatre Estudis”, ex-aequo amb els “Tres Impromptus” de Xavier Montsalvatge. Es tracta de l’última obra que Margarida escriuria per a piano sol i hi són molt presents les melodies populars; l’estrena va anar a càrrec de Margarida Alfonso Orfila, filla de la compositora.
Però de nou la seva carrera es va veure interrompuda, ara per la Guerra Civil Espanyola: un episodi difícil per a la família Alfonso Orfila que va veure com els seus tres fills van haver de lluitar, tot i que sortosament van tornar sans i estalvis. L’any 1946 va morir Frederic Alfonso de manera sobtada, quedant Margarida molt abatuda per aquesta pèrdua. A partit d’aquest moment compon sobretot cançons i obres corals per a l’Orfeó Gracienc, l’Orfeó de Sabadell o l’Orfeó Català, sobre poesies del seu fill Frederic Alfonso Orfila, Josep Gimeno Navarro, Roser Matheu i Agnès Armengol.
Quan es van complir 50 anys de la tasca docent de Margarida Orfila a l’Escola, l’any 1957, se li va organitzar un acte d’homenatge al Saló Rosa de Barcelona en el qual hi van participar companys professors i alumnes de diferents generacions. Es van tocar obres seves i la premsa catalana se’n va fer ressò; un esdeveniment molt bonic que Margarida recordaria amb emoció tota la vida. Dos anys més tard es va jubilar i va viure els últims anys amb la seva filla Carme i el seu gendre Josep Poch, ja retirada de la composició i amb alguns problemes de salut. Va morir a Barcelona a l’edat de 80 anys.
La seva producció inclou obres per a piano sol, per a piano i orquestra, per a violí i piano, per a violoncel i piano, per a violí, violoncel i piano, per a veu i piano, per a diverses veus amb acompanyament (piano, orgue, harmònium o arpa), per a cor sol (a 4, 5 o 7 veus), per a cobla i armonitzacions de cançons populars o de lliçons de solfeig.
VOLS CONÈIXER MILLOR L'ARTISTA?
Partitures de Margarida Orfila a Brotons & Mercadal Edicions MusicalsLa recuperació de l´obra de Margarida Orfila per Isabel FèlixPartitures de Margarida Orfila a la Biblioteca de Catalunya
OBRES INTERPRETADES
Joc d'àngels, per a veu i piano
L'estel i la branca, per a veu i piano
