Joan Manén

Poesia

Joan Manén va escriure diverses poesies per ser utilitzades com a lletra per algunes de les seves cançons. Algunes d'elles inclús van ser editades en revistes literàries de l'època. 

Amunt (Cançó per a veu i piano)

Al bell pic d'un mont tinc ma morada

en palau fet de vent i boirada

l'espai blau es l'únic meu company

i una estrella es m'aiamada.

Vola vola la pensa meva 

vola i perdet dins eix cel blau

que lo meu cor perdut sense esma

com en un temps llunyà;

cego i ferit sens pau s'arrastra pel pla!

Y en el mont ont jo tinc ma morada

donaré a mon cós eterna estada,

l'ánima llavors qu'emprengui'l vol

vers l'estrella s'aimada.

 

 

Ufanía (Cançó per a veu i piano)

Oh si... Les roses de ton finestral amunt amunt, s'enfilen vers el meu;

Oh si... i les roses del meu van lliscant avall, avall, 

cap el teu com si unir-se volguessin ab dos brancams.

Son ells qu'agorant del destí el decret ens mostren el camí.

Mai un hivern fatal marcirà la llur frescor.

I tu veuràs tal un miracle qu'els rosers nostres al tocarse, 

la llur ufana duplicada vencerà al torb i al fret.

Aixis nosaltres. Ton cor i el meu units florirán a tot'hora.

Si, amor... Si amor...florirán com les roses dels dos finestrals.

Oh si..., Oh si...mira bé a les tendres poncelles que s'obren i atrauen, mon amor,

mira bé, elles fan lo que anhelen de fer nostres cors.

Els rosers agorant del desti el secret ens volen precedir.

 

 

Tempesta
poesia de Joan Manén editada a la revista Mundial Música (juny de 1919)

 

  I Ell avansava enmig la nit pausadament...

Son peu segur batia'm fè'l camí rocós

que com granític bras després d'un continent 

endins dels mars penetra ardit, misteriós.

   És el camí, sol, qu'en la nit dels mars avansa,

és el camí que fuig del món, va més enllà,

que d'assotar-lo, despietat, el cel no's cansa

gitant-li sobre'l llamp i l'aigua i l'huracà.

   És el cami de llarmes, penes i gemecs

jamai els raigs de l'astre llum acaronat

hont el torb renys modula'm veu sinistre, o precs,

és el camí més cru i més llarc i assolat.  

   I vers la fita que son cor anhelar gosa

avansa Ell amb peu segur enmig la nit.

Arreu el vent com aturall sa veu li oposa,

son esbufec qu'apar de sers, l'angoixa, el crit,

i encrespa son escumejar la mar, frisosa

de veure tost amb el del vent son bram unit,

   Al fí son peu atany la fita inaccessible

del tenebrós camí; ja rès davant sos ulls

que l'abim vert, libidinós, gronxant, horrible,

mostrant a claps son pit de monstre, preny d'esculls.

   Llavors amb sa poixansa tota, amb mil udòls

grandiosa esclata la TEMPESTA arreu, tonant

de sa veu qu'en l'espai dels mars cabuda sols 

trobar-hi pot, an so ressó feral, gegant.

   Llurs goles, cels i mars aunen, ragolloses

i ones passen arrastrant embolcallats,

miseria, dol, sublimitat, en llur si foses

com un sol cor sagnant per mil cors trossejats.

   Passions i amors i excelsituts, tot cau, rebassa

d'escuma els cims y tost s'endinsa, ve i s'entorna

avall, amunt, a tombellons l'abim s'ho empassa

per vomitar-ho més enllà... Tot passa i torna!

   Tal l'esglai freda una veu és d'Ell sentida,

- dolors i plers en eix mar suren, omniscent,

ses vagues passen, tornen, son tota la vida,

com ells eternes en llur fréstec moviment -.

   I Ell mira. I es tan gran son noble desconhort

com vers la fita en avansar fou s'ardidesa.

A la tempesta, ruent, desperta lo seu cor

que sent de l'home ressurgir la greu feblesa.

   Llepa sos peus l'ona amorosa, amanyagant-los

l'abim l'esguarda, fit, ab ulls sibilics, folls,

avansa encar, encar, i els seus al mar fixant-los

hi espillen tot son gran dolor vessant a dolls,

   Ni gest d'inútil resistença, ni un sol crit;

son cos rodola avall, xuclat, vensut, empès

i un bram de joia s'alsa arreu enmig de la nit.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

La tenebró esdevé més fosca...caos...rès...

  

Lo frare (Cançó per a veu i piano)

La mare m'ha contat

qu'un jorn el pare

va ná moldre son blat

per pá pastar-ne.

I en sent a mitj cami

n'hi surt un frare.

Ai, pare viroló

ai, lo meu pare!

- Bon home, qué porteu?

- Bon blat, mon pare

- Mes val que me'l doneu!

- No pas per are,

qu'en tine muller, infant,

remat i casa.

Ai, pare viroló.

Ai, lo meu pare!

Viroló, viroleta, leta, leta, 

- Si de bon grat no ho feu

-li dieu lo frare-

per forca m'l dareu,

puig sóc un lladre, 

qu'els habits m'hi posat

per disfressarme.

Ai, pare viroló,

si la meu pare!

- Deixeume frare lo pas

frare o lladre,

que no'm fan pó los homes,

ni les armes.

Mes pó qu'aixó me fa

la fam a casa.

Ai, pare viroló

si, lo meu pare!

 

El cavaller enamorat (sardana)

Bell, jove, fort i galant,
el Cavaller que fou espill de braus
que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,
brandint llança, espasa i escut,
ara l'amor l'ha vençut.

D'una nineta el jou
sofreix el Cavaller,
tan trist i enamorat,
que en perd el ser.

D'ella el castell, al lluny,
n'esguarda el fosc contorn;
i una nit i una altra
hi roda a l'entorn
i no té coratge, el míser
per avançar...

I un jorn i un altre passen
sense dur al bell aimador
el conhort ansiat.

Ai! nina, què n'has fet
del cor que al teu retens presoner!...
vindrà un temps que enyoraràs

el que sols per tu ha estat
Cavaller enamorat. 

Contacte Contacte

Youtube Youtube
Facebook Facebook
Blog Blog